Grand Courage!!

Doncs si! Grand Courage (no sé si s'ecriu així, perquè això dels idiomes no ho domino gaire), aquesta és la paraula que vaig sentir més cops. Tot i que el mal de panxa que tenia fins el quilòmetre 15 em feia pensar que es repetiria l'experiència de la Havana, el resultat per mi va ser molt bo.
A partir del quilòmetre 18 es bifurcaven els camins, el de la mitja marató, o el de la Marató (Cap a les palmeres), i pensava que amb aquell mal de panxa no podria continuar. Però de cop em va venir una gran punxada a l'estómac, arrossegava problemes des de la sortida, era el quilòmetre quinze, però per sort es trobava en una avinguda... Em vaig ajupir de cop al mig de la carretera i uns nois que estaven en una terrassa d'un bar m'oferien aigua. Se'm va encendre la bombeta i els hi vaig demanar on era la "Toalette". El cambrer m'hi va acompanyar, i ale...(no continuo). A la sortida del lavabo vaig agraïr l'oferiment d'aigua dels nois, i vaig reprendre la marxa sense saber fins on arribaria, però per sort... Va resultar ser que era culpa dels nervis i el mal de panxa va desaparèixer. I com que de tossut en sóc un tros, de cap a la Marató, sense pensar-hi. Vaig acabar la mitja (21 kms) en 2 hores i 10 minuts, bastant malament però clar, la parada i els inconvenients m'havien retardat.
La resta de la cursa no va ser fàcil perquè es va posar a ploure, aproximadament va ploure durant una horeta, però la meta ja era més aprop. Al final, després de saltar al final d'una pujada el mític MUR (cap els quilòmetres 36 i 37), tot va anar cara avall i vaig poder tornar a recordar aquells moments tant difícils d'explicar que t'enganxen a la distància de Filípides. I és que patir 40 kms, per gaudir-ne 2 i escaig no té preu. Grand Courage, Chapeau!! Això és tot el que entenia del públic que encara animava als corredors aficionats que tardem tant!! Una passada. Ells entenen el patiment de tots els participants i el valoren el teu esforç. Al final, 4 hores i algun minut, cosa estranya, això volia dir que vaig millorar la segona mitja quan el més normal és que comencis a decaure.
Al final 196 metres després de 42 kms, i una bona abraçada que m'esperava a la meta, van acabar amb aquest somni que va començar després de la llarga lesió de l'any passat.
A!! També em van donar medalla!! A tots els que acabavem es clar!! Si podeu proveu-ho, és indescriptible!!